Press Note | 511 GALLERY


On behalf of 511 GALLERY, we are pleased to present new work by Spanish artist Marian Moratinos in her second solo exhibition with the gallery, entitled The Artificial Order. Moratinos presents a re-vision of the New York City experience through her layered compositions. Each work captures a fragmented view of the “metropolis,” offering a conceptual approach to examining the diversity, architecture, noise, and people of New York.

In this series, fragmented, serialized and recurrent images of the city are combined with human figures against silhouettes of trees and branches. Moratinos explores this conceptual view of the city through digital photography, incorporating methods of silkscreen, painting and drawing. In The Artificial Order, the artist returns to the urban setting, which she excavated in her earlier series of The Metropolis Project. However, it is in these new works that Moratinos incorporates color into her usual compositions of stark blacks, grays, ivories and whites, thus advancing her technique and energizing the imagery within. Blues, oranges, reds and yellows increase tension between the various layers of images, while playfully juxtaposing the negative and positive space. Various groups of multi-layered silkscreens over aluminum, mixed media installations and wall panels capture digital stills of a pulsing New York street scene. These pulsations take on vein-like extensions in the forms of superimposed images of tree branches whose rhythmic shapes reflect the pace of the busy streets and vast web of buildings, which form New York’s daily habitat.

Representing a view of the bustling vision of the “metropolis,” Moratinos calls attention to both the chaos and order of the city. While the pulse of the city is often chaotic, there also exists an imposed order by New York’s grid-like layout and constrictive architecture. As a distant observant, Moratinos filters reality and manipulates the imagery, inventing a new landscape and an artificial order that she seeks and imposes.



511 Gallery


New York City, N.Y. / U.S.

12 April - 19 May 2007

Back to Album


George Stoltz | IN FLUZ: Visiting Artists


Freud, in the opening chapter of his Civilization and its Discontents, discusses the hypothesis that in identity’s mental accumulation of experience (which only partly coincides with memory) nothing that has been formed perishes, that everything is preserved, and in order to illustrate his point he proceeds to spin an analogy: the mind as city, specifically as Rome, but a fantastical version of the Eternal City, a version where past and present coexist in time and space, a Roma without ruins, where nothing has burned, no columns have toppled, nothing has been buried or paved over: “Now let us, by a flight of imagination, suppose that Rome is not a human habitation but a psychical entity with a similarly long and copious past – an entity, that is to say, in which nothing that has once come into existence will have passed away and all the earlier phases of development continue to exist alongside the latest one….and the observer would perhaps only have to change the direction of his glance or his position in order to call up the one view or the other.”

In Marian Moratinos’s work presented in In Flux, the contemporary city (specifically, and identifiably, New York City) acquires a sort of psychical presence similar to that of Freud’s imaginary Rome. Her cubes and beams echo the city’s horizontal street grid (itself a recovery of Roman urban design that post-Renaissance planners finally found an opportunity to apply in the non-urbanized New World) as well as Manhattan’s dwarfingly vast vertical extension of the repetitive façades. But Moratinos’s cubes and beams have been loosened and shaken up a bit, they have begun to slip and wander, they group and regroup according to more variable sets of parameters. Once upon a time Piet Mondrian began by searching earnestly through the negative space of tree branches in Holland and ended up boogy-woogying down Broadway: Moratinos does both. The sense of isolation and consequent melancholy so often associated with urban life pervades Moratinos’s portrayal of the city, but it is coupled with a parallel sense of simultaneity and overlay, of more than one thing happening at the same time, of seeing not only through branches and windows but through time’s negative spaces.

In Freud’s imaginary psychic city, movement – the shift of a glance, the turn of a body – provokes a change of view and of image; in the multiplicity of Moratinos’s evoked psychic city, movement fuses these changed views and imagery into different combinations, different composites, different content (and where the unseen side always remains just that, unseen). Like the city, like identity itself, these are puzzles with more than one solution.





George Stoltz | IN FLUZ: Visiting Artists


Freud, al capítol introductori del seu El malestar en la cultura, planteja la hipòtesi que en l’acumulació mental d’experiència de la identitat (la qual coincideix només parcialment amb la memòria) res que hagi estat format pereix, que tot hi és preservat, i per tal d’il·lustrar aquest punt fa servir una analogia: la ment com una ciutat, concretament Roma, però en una versió fantàstica de la Ciutat Eterna, una versió on passat i present coexisteixen en el temps i l’espai, una Roma sense ruïnes, on res no s’ha cremat, cap columna no ha caigut, res no ha estat enterrat o asfaltat: “Suposem ara, a mode de fantasia, que Roma no fos un lloc d’habitació humana, sinó un ens psíquic amb un passat no menys ric i prolongat, en el qual no hagués desaparegut res del que algun cop va existir i on juntament amb la darrera fase evolutiva subsistissin totes les anteriors… I n’hi hauria prou que l’observador canviàs la direcció de la seva mirada o el seu punt d’observació per fer sorgir una o altra d’aquestes visions.”

A l’obra de Marian Moratinos presentada a In Flux, la ciutat contemporània, concretament, i identificablement, Nova York, adquireix una mena de presència física similar a aquella de la Roma imaginària de Freud. Els seus cubs i bigues recorden la trama horitzontal de carrers de la ciutat (ella mateixa una recuperació del disseny urbà de Roma que els urbanistes postrenaixentistes finalment trobaren l’oportunitat d’aplicar al no urbanitzat Nou Món) també con l’extensió empetitida de la vasta extensió vertical de façanes repetitives de Manhattan. Però els cubs i bigues de Moratinos han estat una mica afluixats i sacsats, han començat a llenegar i rodar, s’agrupen i es reagrupen d’acord amb més variables conjunts de paràmetres. Hi hagué un cop Piet Mondrian que començà a cercar seriosament a través de l’espai negatiu de tres seccions a Holanda i va acabar ballant afuat per Broadway: Moratinos fa les dues coses. El sentit d’isolament i la conseqüent malenconia tan sovint associada amb la vida urbana impregna el retrat de la ciutat de Moratinos, però s’associa amb un sentit paral·lel de simultaneïtat i incrustació, de més d’una cosa que succeeix alhora, de veure no tan sols a través de les seccions i finestres sinó a través del espais negatius del temps.

A la imaginària ciutat psíquica de Freud, el moviment, el canvi d’una ulllada, el gir d’un cos- provoca un canvi de vista i d’imatge; a la multiplicitat de la ciutat psíquica evocada per Moratinos, el moviment es fusiona amb aquestes vistes canviades i imatgeria en diferent combinacions, diferents composts, diferents continguts (i on el costat ocult sempre roman així, no vist). Com la ciutat, com la mateixa identitat, hi ha trencaclosques amb més d’una solució.




The Old Truman Brewery

Brick Lane, London-UK

Mayo 2008

Back to album



Summerlee Museum, Lanarkshire


Glasgow, Scotland

April 2009

Back to album


Marian F. Moratinos | Artist Statement

La idea de espacio que nos sugiere la ciudad, a veces mágica y misteriosa, puede convertirse en fantasía personal, hasta convertirse en un reflejo de un mundo interior repleto de memorias, sueños, instintos, obsesiones, mitos y deseos. La calle está repleta de pequeños momentos irresistibles que una vez filtrados por la propia mirada se convierten en algo subjetivo. Espacios, lugares y gentes se transforman entonces en metáfora de una expresión personal.

“The Artificial Order” propone una aproximación plástica a la diversidad cultural de la gran ciudad, a partir de la realidad exterior, para llegar a un universo interior, a la vez que pretende capturar la esencia de la gente y de los espacios de la urbe. Personas anónimas o rincones desconocidos se convierten en parte de la experiencia propia y de un mundo “vivido” para posteriormente configurar otra realidad, esta vez inventada.

Las imágenes fotográficas de New York, combinadas con otras de motivos vegetales y de sus habitantes, manipuladas y tratadas con técnica serigráfica, ordenadas en diferentes soportes, como planchas de aluminio o cubos y vigas de madera, suponen una visión tridimensional del concepto “metrópolis”, de un gran caos encajado y adaptado al orden que impone la ciudad, a la vez que constituyen un referente del mundo real que nos rodea, pero que a la vez sirve para configurar un universo propio que conecta con la memoria colectiva de quien lo observa. Las imágenes fotográficas de la ciudad se utilizan como medio al servicio de una verdad que se transforma íntimamente, donde lo objetivo se convierte en algo totalmente subjetivo y paralelamente supone una búsqueda de la reconstrucción de la identidad personal a través de la propia visión de la realidad, en un intento de ordenar lo caótico y accidental humano a una factura de orden artificial.




Harderbastei Stadtgalerie

Inglostad, Munich